Als die Mauer fiel - quan va caure el Mur.

El dia 9 de novembre d’enguany, es commemoren 20 anys de la caiguda del mur de Berlin. Què podem dir que no s’hagi dit ja sobre aquest esdeveniment que va marcar l’inici d’un nou cicle a la Història? En l’imaginari col•lectiu de la nostra generació hi ha, sens dubte, el record de centenars de berlinesos saltant el mur, les abraçades i els plors, l’emoció de les dues Alemanyes que s’unien.
Les històries particulars de persones que vivien separades dels seus familiars, d’intrèpids que van intentar saltar a la banda oest d’Europa i pàgines i pàgines de diaris que ens expliquen la Història d’un món dividit en dos.
Quan vaig estar a Viena, vaig comprar Der Standard justament el dia en què hi havia un reportatge sobre la caiguda del mur des de diferents àmbits. El diari presentava entrevistes, reportatges, notícies de persones que van viure aquest fet en primera persona. D’entre tots els testimonis que hi vaig llegir, me n’han interessat especialment aquests dos, ja que es tracta de dos artistes que van decidir anar a viure a l’Alemanya de l’Est per diversos motius. Us en transcric un fragment (directament de l’alemany, ue ue ue):


Standard: Oposició contra qui?
Palm: S’ho pot imaginar, en un lloc com Timelkam... –al costat de Bronne Tilmelkam és un trosset...
Kleinschmid: Jo sóc d’Ottensheim – que no era gaire millor.
Palm: També ens ho podem imaginar. L’any 1972 em vaig adherir a aquest moviment, perquè els trobava una alternativa interessant a la nostra política. Quelcom que se’n deia aleshores era: “Quan no us estigui bé el que fem, vosaltres comunistes, aneu-vos-en a Rússia o a l’Alemanya de l’Est.” Allà no es va dir mai “Unió Soviètica” o “RDA”. Jo no tenia cap oportunitat de feina a Àustria. En aquells temps –bastant pitjor que avui dia- la política cultural estava en mans de l’SPÖ.
Kleinschmid: Imagini’s: érem als anys 50! Era l’època d’Adenauer, amb l’antisemistime austríac.
Palm: I ja vaig escriure un llibre sobre això. Sobre el boicot que se li feia a Brecht a Àustria, de la qual cosa molts no volen ni sentir a parlar. Jo tenia 28 anys, quan el llibre es va publicar, volia treballar a Viena fent teatre i vaig veure que allò no funcionava. Berlin-Est era una alternativa per a mi. I vaig pensar: prova-ho. I vaig aconseguir una invitació. Era un privilegiat, no tenia cap obligació, podia fer i deixar el que volgués. Podria haver viatjat cada dia a Berlin Oest, si hagués volgut fer-ho, però no ho vaig fer.
Kleinschmid: Però per anar-hi a comprar?
Palm: Rarament. En aquest sentit, vaig pensar que viuria amb això. Vaig viure amb el que tenia a la RDA; que per a mi era suficient. Ja a Àustria no havia sigut mai cap consumista.
Kleinschmid: En aquest sentit discrepo una mica de vostè. Vostè va ser al principi un privilegiat a la RDA – i jo també ho vaig ser. Però la RDA va ser sempre una societat de penúries, des dels anys 50 fins als 80. No hi havia gairebé de res. Tota la RDA –la societat es basava en donar i prendre. La paraula Banca s’escrivia amb lletres majúscules.
Palm: Estaven ben organitzats. Vaig conèixer una xarxa de subcultura al barri obrer Prenzlauer Berg. A la corona interior hi havia moltes cases, on les relacions de propietat no estaven clares i les autoritats toleraven una ocupació artística. Hi havia concerts, exposicions, desfilades de moda. Mentre no entressin en conflicte amb el govern, els van deixar més o menys en pau.
(...)

Palm: Correcte. I sobre aquest tema haig de dir que per aquells temps, a l’inici dels anys 80, em vaig separar del Partit Comunista – per diversos motius, però em definiria igualment com a marxista. El principal problema de la RDA era la superestructura, l’aparell polític, que era totalment inepte, incapaç de valorar correctament les relacions reals. La RDA va ser durant un temps la cinquena nació industrial d’Europa. (...) El principal problema va ser la manera dogmàtica com l'aparell polític va interpretar el Marxisme. (...)

El pensament segrestat

Amb això de ser a l'atur, m'he proposat llegir tot el que, quan treballo, no tinc temps de llegir. Espero poder mantenir aquest propòsit i que no es quedi, com sol passar, en una mera inquietud que no va més enllà.
He començat amb un llibre de Susan George, autora de L'Informe Lugano (vegeu-ne l'enllaç al títol) que es titula El pensamiento secuestrado i que està inclòs dins una col·lecció de llibres que promou el diari Público.
He de dir que només n'he llegit encara la introducció i algunes pàgines, però que el llibre pinta molt bé. Tracta de demostrar com han arribat la dreta laica i la religiosa a dominar el pensament del nord-americans en general. En què consisteix aquest pensament?
Aquí n'hi ha uns quants punts (extrets del llibre):

· La solució del mercat sempre és preferible a la regulació i a la intervenció de l'Estat.
· L'empresa privada supera el sector públic en criteris d'eficiència, qualitat, disponibilitat i preu.
· El lliure comerç podria tenir avantatges temporals per a alguns, però en última instància serà millor que el proteccionisme per a tota la població de qualsevol país.
· És normal i aconsellable que activitats com l'atenció mèdica i l'educació siguin lucratives.
· Uns impostos més baixos, sobretot per als rics, garantiran una major inversió i, per tant, la prosperitat.
· La desigualtat és inherent a qualsevol societat i probablement és genètica, quan no racial.
· Si les persones són pobres, només poden culpar-se a si mateixes perquè la feina dura sempre és recompensada.
· Una societat autènticament lliure no pot existir sense un mecat lliure; d'on s'extreu que el capitalisme i la democràcia es recolzen mútuament.
· Unes despeses de defensa més elevades i un sector militar fort garantiran la seguretat nacional.
· Estats Units, a partir de la seva Història, els seus ideals i el seu sistema democràtic superior, hauria de fer servir el seu poder econòmic, polític i militar per intervenir en els assumptes d'altres nacions amb la finalitat de promoure el lliure mercat i la democràcia.
· Els ciutadans d'altres països rebran aquestes intervencions amb els braços oberts perquè lliuraran el món d'elements indesitjables i pertorbadors a la comunitat internacinoal i, en darrera instància, beneficiaran a tothom.

Aquest panorama no és gaire esperançador. Espero que Susan George també faci alguna proposta de solució; si no, estem salvats...

Tomba sense flors

És la primera vegada que m'atreveixo amb un relat gòtic. Espero que no us espanteu gaire :-)


La Mia visita la tomba anònima cada setmana. S’asseu davant de la pedra freda i respira l’aire tèrbol de la nit al cementiri. Retira les flors seques que ha deixat la setmana anterior i en deixa de noves. Prop d’on descansen els cossos de la família dels veïns, apartats de la resta, hi ha una secció destinada a persones que ningú ha reclamat. La Mia va descobrir la làpida de teranyines un dia que, després de ploure, va anar a refugiar-se al cementiri. La pluja havia fet regalimar la negror i la molsa putrefacta de la tomba sense nom. Van cridar l’atenció de la Mia unes lletres vermelles, com de sang, de pintura mal impresa, amb una data i sense nom. Era bruta i la Mia imagina que el formigó barat de la tomba deixa sortir la sang del mort solitari, com en un macabre atac de dignitat. Des del dia que el va descobrir, una estranya relació –que tan sols es dóna en aquelles ànimes turmentades i inadaptades- es va produir entre la tomba i la Mia. Potser l’estranyesa de la noia (de petita li van néixer unes ales negres en forma de punxa), que la feia diferent i incompresa a la resta –els qui caminen rere disfresses, els qui compren el pa, els qui fan cua per comprar unes entrades... O, potser, simplement, el seu negre íntim que es confon amb el cel nocturn quan no hi ha núvols...

Saló del Manga

Continuo amb els posts comiqueros. Aquest cap de setmana se celebra el Saló del Manga, una ocasió especial pels amants del còmic japonès de arreplegar-se i fruir d'una catàrsi col.lectiva. Per motius laborals, m'hi trobo des de dijous full time. I malgrat el cansament, m'ho estic passant pipa. I és que la passió d'alguns pot arribar a ser fascinant per d'altres.

Des de la Farga de l'Hospitalet, informa Flor de Te :P

Art i llibertat

L’art és un misteri. Intentar definir-lo és gairebé impossible. Sempre s’escapen matisos, elements que no s’havien tingut en compte, i això passa perquè té un component irracional, poc sistematitzable, que emana d’aquells elements incontrolables de l’existència humana.
Aquests dies en què no sé per què experimento una buidor incontrolable, de gairebé malestar físic, m’he parat a pensar sobre la vida, sobre el perquè de les nostres existències. I és un exercici de risc, perquè, si et quedes quieta pensant-hi, el vertigen és descomunal, com si estiguessis a punt de caure de l’edifici més alt del món. I és que la vida, senzillament, és absurda, no té cap sentit. És tan dura aquesta premissa que sovint prenem soma per oblidar-la o l’hem ignorat sempre; és tan dura,deia, que, si et quedes quieta al mig del carrer amb aquesta idea, tot comença a donar voltes i a caure al teu voltant. Et preguntes per què et lleves cada dia, per què vas a treballar o per què penses en el futur, si l’existència és un tràmit cap a la mort inevitable.
I l’art és la manera que hem trobat per calmar aquesta terrible negror. Contemplar un quadre que no sabem per què ens atrau, llegir durant hores un llibre que ens té atrapats/es o perdre’ns dins la gran pantalla en una història amb què ens sentim identificats/es, o simplement entrar en èxtasi amb alguna peça musical són només algunes de les maneres de salvar-se del buit. I de sentir-nos lliures. I és per això que considero que l’art i la llibertat individual van de la mà i són l’instrument principal per conèixer-nos a nosaltres i al món.

Avarícia

Què és l'avarícia?

Un continu viure en la pobresa per por de ser pobre.

Bernart de Claravall

Un descobriment.

Com sempre a la vida els descobriments venen per casualitat, buscant una altra cosa que no tenia res a veure he fet aquesta troballa, espero que us agradi tant com a mí.

Les nenes d'Arthur de Pins

Com ja sabreu, ara estic nedant en el món del còmic. De petita, devorava les històries iròniques i a l'hora tendres de la Mafalda de Quino. De fet, moltes de les seves tires les tinc gravades a la memòria per sempre.

Doncs ara he descobert a un il.lustrador francés magnífic. Les nenes que protagonitzen les seves històries són voluptuoses, adorables, picants, donotes, sexies....i els arguments de les vinyetes no es queden enrere. A Espanya, s'ha publicat PECADOS VENIALES i ara l'ANTIKAMASUTRA per l'editorial Dibbuks. Us els recomano, per estètica i divertiment. Us passo la web de de Pins per xafardejar. Au revoir!

http://www.arthurdepins.com/

Només xifres???

El 36,1% dels espanyols diu que estan molt o bastant d'acord amb l'afirmació que "si una dona és maltractada freqüentment, la culpa és seva per seguir convivint amb l'agressor", mentre que el 63,5% es declara poc o gens d'acord. Les dades formen part d'una enquesta sobre violència de gènere que ha dut a terme el Ministeri d'Igualtat entre 1.008 persones.El Govern ha fet l'estudi per valorar la reacció de la societat davant la violència masclista.

El 93,4% dels espanyols no creu que estigui justificat que un home agredeixi la seva dona o nòvia quan ella decideix deixar-lo, però un 3,8% d'homes i un 4% de dones sí que creuen que està "bastant o molt" justificat.Pel 91,6% dels enquestats, la violència de gènere és "totalment inacceptable"; per un 7% és "inevitable que hagi existit sempre", i per un 1,3 és "acceptable en algunes circumstàncies".

Sobre les raons per les quals cada vegada hi ha més denúncies, el 69,6% creu que "no és que hi hagi més casos, sinó que es denuncia més" i un 15,5% pensa que "realment hi ha més violència de gènere".Preguntats sobre la persona a la qual recorrerien en primer lloc en cas de ser víctima de la violència de gènere, el 45,3% assegura que a algun familiar, seguit pel 33,3% que aniria a la policia o als jutjats. Si la víctima fos una persona propera, els entrevistats recorrerien en un 59% a la policia, i els jutjats, i en segon lloc, als familiars de la víctima (18,6%).

Davant d'un acte de violència de gènere, el 74,5% de les dones i el 55,1% dels homes n'avisaria la policia, mentre que el 10,1% de les dones i el 33,6% dels homes s'enfrontarien a l'agressor. De les dones que no denuncien aquesta mena de violència, el 60,8% creu que és per por, i un 20,3% per vergonya. Només un 3,8% pensa que no denuncien perquè "no veuen l'agressió com greu".

Sobre les raons que fan que les dones maltractades perdonin l'agressor, el 35,1% dels enquestats creuen que és per la "dependència emocional" que els uneix; el 18% creu que ho fan per por, un percentatge lleugerament superior al dels que creuen que es perdona perquè "pensen que pot canviar", que és d'un 17,1%.

Pel que fa al mecanisme més eficaç per lluitar contra aquest tipus de violència, el 55,5% creu que és l'educació, seguit per l'enduriment de les penes als agressors, recolzat pel 21,7% dels enquestats. Cal destacar que l'enduriment de les penes té el suport d'un 28,9% de les dones i del 14,5% dels homes.Per contra, la utilització de les polseres electròniques per controlar els moviments de l'agressor compta amb el suport del 90,8% dels enquestats, i el 67,4% considera que contribueixen a disminuir les agressions.

EFE. Dades publicades a El Periodico

i jo pregunto... Com pot ser que encara hi hagi gent que justifiqui i/o accepti la violència? (em refereixo a la societat, no a les maltractades)

Perseguir les estrelles / A la peixera dels peixos / Vermells acabar

Diu la Renée a L'elegància de l'eriçó, el llibre que estic llegint:

"De les persones que la meva família freqüenta, totes han seguit el mateix camí: una joventut intentant rendibilitzar la seva intel·ligència, esprement com una llimona el filó dels estudis i assegurant-se una posició d'elit i després tota una vida preguntant-se amb esbalaïment per què tals esperances han desembocat en una existència tan vana. La gent creu que persegueix les estrelles i acaben com peixos vermells en una peixera. Em pregunto si no fóra més senzill ensenyar des de l'inici als nens que la vida és absurda. Això trauria alguns bons moments a la infantesa però faria guanyar un temps considerable a l'adult -sense comptar que ens estalviaríem si més no un trauma, el de la peixera."

Què en penseu? Hi esteu d'acord? Posem massa aspiracions a la vida? La intel·ligència està sobrevalorada? És més, i afegeixo de collita pròpia, ser intel·ligent és garantia de poder, d'una posició còmoda en el món? O, pel contrari, és una virtut que ens fa patir més que no pas gaudir? Qui triomfa actualment en la nostra societat? Els intel·ligents? Els espavilats? Els llestos?

Jo ho tinc molt clar: intel·ligència no és sinònim d'èxit, ans al contrari, intel·ligència + bona predisposició i valors humans és garantia de fracàs moltes vegades...

I pensar massa és patiment assegurat.

Viena i sensacions personals

Totes les meves pors i inseguretats es concentraven en la tarda anterior a deixar el meu petit racó al Clot per emprendre un viatge d’autoposada a prova a Viena. Quina bestiesa, us exclamareu! Però m’hi jugava molt, molt més que la superació d’un examen de llengua o del malestar físic del trasllat.
I la por se’n va anar. I va arribar Viena, descoberta rere cada edifici gris, rere cada museu, rere cada expressió, cada paraula amable o freda; reconstruïda per al meu gaudi personal, com un mosaic de sensacions que intentaré donar-vos a bocinets.
Com us puc transmetre cada sensació? Com us puc explicar el que és personal i intransferible? No és cap secret que es tractava d’un viatge parit d’un canvi vital que venia covant de feia temps. Una sola frase podria resumir la primera bufetada de Viena: els prejudicis són parets per ser trencades i convertides en fum. Els palaus i edificis imperials que la fan una ciutat majestuosa i imponent acompanyen la retina i embolcallen una inquietud cultural que nosaltres voldríem i que miro amb enveja insana. Quan passejo pels voltants de la Biblioteca Nacional voldria ser-hi per sempre, voldria quedar-m’hi i contemplar extasiada l’edifici mentre llegeixo qualsevol dels grans escriptors que Àustria va deixar a la humanitat, perquè Àustria va parir grans pensadors, grans músics, grans escriptors. Voldria ser un altre jo.
Perquè Viena és un bon lloc per començar un altre jo. A Viena l’ordre domina el caos i pots col•locar els teus pensaments l’un sobre l’altre i caminar. I les coses funcionen. És un petit oasi de benestar a Europa. Arribats a aquest punt, no em preocupa la manca de sol a l’hivern si puc llegir en aquella biblioteca i si puc seure en un dels innombrables cafès a devorar un bon llibre o simplement a observar. O extasiar la vista descobrint les obres exposades als diversos museus que componen el paisatge més urbà. Redescobrir que una altra Viena, amagada dels bombons de Mozart i del vals, també existeix. Visitant el Mumok.
O desafiar el temps amb un bon abric i passejar o agafar un tramvia i contemplar una i altra vegada els voltants del Ring o passejar sense cap objectiu fins a cansar-me i seure en un banc al costat del Danubi. Aprendre l’alemany que parlen els austríacs; dir “Entschuldigung”; sentir que et respecten i que el respecte no és en va; veure que els habitants d’aquesta bellíssima ciutat s’esforcen per cuidar el que és de tots i vetllar si pot ser encara més que ells perquè el que tots compartim, la res publica, no es malmeti...
I, malgrat tot, seguir lluitant per canviar les coses que no m’agraden d’aquest món, de les quals Àustria tampoc es deslliura: el classisme, el conservadorisme, el tancament de mires d’una part de privilegiats que no volen perdre el que no els pertoca tenir per damunt d’altres. I tantes altres coses.
I tornar a començar.

PS = A la foto veieu un fet curiós que vaig descobrir un diumenge. Com que tot està tancat allà els diumenges, els diaris els col·loquen en aquests posts i hi deixen una capseta per pagar el que costa cadascun. Us puc assegurar que vaig veure com la gent ho pagava! Increïble. Us imagineu això aquí?

Sobre les "persones"

Fa molt de temps que la inseguretat em dóna la mà. Ara menys, doncs he après a respectar-me, a saber que no sóc pitjor ni millor que ningú, sinó diferent, única i irrepetible. Una altra cosa és el que pensen els demés. No em refereixo aquells que m'estimen (que són molts)

Em refereixo a la gent que no es prèn la molèstia de conèixer el contigut i quedar-se amb el continent, amb la imatge, amb el que es veu a simple vista. He sentit dir mil coses sobre mi. Coses no molt bones: que si estic boja, que si em falta un bullit, que si no valgo res...

Jo sempre em solia sentir malament pels comentaris d'aquesta gent per no tenir una 100 de sostenidor, ni uns llavis carnosos, ni ser sempre sèria, ni ser més centrada, etc...però ara la meva reacció és diferent. Sí, em toquen la fibra un segon, però de seguida aixeco el cap, respiro, penso en totes les persones que m'estimen i aprecien, amb tot el que tinc...i per suposat, em gravo a la ment una veritat com un temple: facis el que facis, siguis com siguis aquest tipus de gent que jutja, jutja i jutja SEMPRE et jutjarà, perquè els ulls de la seva ànima estan tapats per grans punts negres que no deixen veure més enllà.

Horòscop i reflexions

Life is leaving you alone to face the implications of your choices. This is for the best, because it is self-love that will power you through the birthing process you are now in. And it is aloneness that self-love becomes available. This is creativity in action.

Cosa extranya aquest horòscop m'ha fet reflexionar sobre dues coses: una d'elles és l'amor propi. Quantes de nosaltres poden dir que tenim prou amor propi? i a quantes ens costa trobar l'equilibri entre l'orgull i l'humiltat per a poder dir que és amor propi?

L'altre tema és el de la soletat. És necessaria en algunes ocasions per a poder reflexionar i dur a terme els nostres objectius? Reconec que quan estic constantment envoltada de gent és difícil no deixar-se dur pel ritme de les coses i oblidar-se del que un vol fer.

Per pensar

"El hombre que más ha vivido no es aquel que más años ha cumplido, sino aquel que más ha experimentado la vida"

Jean Jacques Rousseau

Festa Bollywood a Barcelona.

PER MOLTS ANYS!!!

Les "Tea grils" et desitjen moltes felicitats......!!!!*
*Ja veus al final l´ he habut de fer pública!!!

Feliç aniversari Té Blanc (i Amma)

Petons de totes les noies del té!

Benvinguda tardor!

imatges d'Irina Ert

Exhale (To my sweet White Tea)

Per a totes les "meves nenes"

"Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia

entre sostener una mano y encadenar un alma,

uno aprende que el amor no significa recostarse

y una compañía no significa seguridad

y uno empieza a aprender que los besos no son contratos,

y los regalos no son promesas,

y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta

y los ojos abiertos,

no con el dolor de un niño...

y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy,

porque el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes...

y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad,

y después de un tiempo uno aprende: que si es demasiado,

hasta el calorcito del sol quema.

Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma,

en lugar de esperar a que alguien te traiga flores...

y uno aprende que realmente fue de aguantar

que uno es realmente fuerte,

que uno realmente vale y uno aprende y aprende...

con cada adiós uno aprende.

Con el tiempo aprendes que estar con alguien

porque te ofrece un buen futuro

significa que tarde o

temprano querrás volver a tu pasado.

Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de

amarte con tus defectos,

sin pretender cambiarte,

puede brindarte toda la felicidad que deseas.

Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado

de esa persona sólo por acompañar tu soledad,

irremediablemente acabarás deseando no volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos

son contados,

y que el que no lucha por ellos tarde o

temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un

momento de ira pueden seguir lastimando a quien

heriste,

durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo

hace,

pero perdonar es sólo de almas grandes.

Con el tiempo comprendes que si has herido a un

amigo duramente,

muy probablemente la amistad jamás

volverá a ser igual.

Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz

con tus amigos,

algún día llorarás por aquellos que

dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta de que cada

experiencia vivida con cada persona es irrepetible.

Con el tiempo te das cuenta de que el que humilla o

desprecia a un ser humano,

tarde o temprano sufrirá

las mismas humillaciones o desprecios.

Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o

forzarlas a que pasen

ocasionará que al final no sean

como esperabas.

Con el tiempo te das cuenta de que en realidad

lo mejor no era el futuro,

sino el momento que estabas viviendo

justo en ese instante.

Con el tiempo verás que aunque seas feliz con los

que están a tu lado,

añorarás terriblemente a los que

ayer estaban contigo

y ahora se han marchado.

Con el tiempo aprenderás que

intentar perdonar o pedir perdón,

decir que amas,

decir que extrañas,

decir que necesitas,

decir que quieres ser amigo,

ante una tumba,

ya no tiene ningún sentido.

Pero desafortunadamente,

sólo con el tiempo..."

J.L.Borges

Feliç Diada a tothom!

Festa Bollywood a Barcelona

No us perdeu la propera festa organitzada per Bollywood Sitare.
Celebrem 1 any! Hi haurà moltes sorpreses, regals i sortejos!!!

www.bollywoodsitare.com

Antichrist, de Lars Von Trier

Antichrist, de Lars Von Trier


Confirmat. Ja no m’agrada Lars Von Trier. Ja no queda cap esperança. Vaig veure Breaking the waves amb el romanticisme dels 20 anys i guardava el record del mite com si fos un amor d’adolescència. Però ara ja no, ara m’he fet gran de cop. Reconec que no ha estat fins avui que m’he decidit a escriure alguna cosa d’Antichrist malgrat que ja fa uns dies que l’he vista i és que no he sabut fins ara què era el que em provocava aquesta repulsió, aquest sentiment contradictori i de sobresalt. Perquè la pel•li impacta, sí, això no es pot negar. Indiferent no et deixa. A la sala on jo era, una dels cines Icària, enmig de la setmana, quatre persones es van aixecar i van marxar en una de les escenes més dures. I això que el preu de l’entrada d’aquest cine s’acosta als 8 euros! 8 euros malbarats en el que, al meu entendre, resulta un exercici pseudointel•lectual amb voluntat de provocació, amarat de pessimisme exacerbat i amb tufet de misogínia.
Intentaré explicar per què opino això, tot i que sense desvetllar-ne els detalls serà difícil.
D’entrada, però, no em vull estar de dir que la pel•lícula té moltes virtuts, algunes de les quals crec que depenen més dels actors que no pas del director o del guió. El paper de la protagonista és extremadament difícil i, al meu entendre, crec que la Gainsbourg el clava pràcticament a la perfecció. És una actriu que sempre m’ha agradat, des que la vaig descobrir a Jane Eyre i que penso que ha madurat molt bé, sense la necessitat de ser una estrella de Hollywood i passejar-se per la catifa vermella cada dos per tres. Opino que a Antichrist no només transmet sentiments, patiment i angoixa, sinó que fa que nosaltres mateixos (els espectadors) ho experimentem, que ens sentim oprimits a la butaca. Crec que el mèrit és bàsicament d’ella. Ell també fa un paperàs, no li vull treure glòria, però en realitat la protagonista indiscutible és ella. La pel•li, val a dir, només compta amb dos personatges. Bé, diria que en té tres: l’home, la dona i la natura. Però de carn i ossos, en té dos. I ho fan molt bé.
Així mateix, l’escena que encapçala la pel•lícula –el pròleg- és magistral (seguim amb la part d’elogis). Moviments en càmera lenta, estudi minuciós dels actes, dels gestos, en blanc i negre i contrastant l’aspresa de la situació amb la música. Bon començament.
Però a mesura que va calant el missatge que el director vol donar i, amb picades d’ullet (poc encertades, al meu entendre) a David Lynch –potser això és collita meva, però com que un company també ho va pensar, doncs m’atreveixo a dir-ho- i a El Resplandor (com s’ha atrevit!), a mesura que tot això passa, m’adono que el missatge que ha donat és pseudointel•lectual i provocador, principalment perquè crec que és una visió poc sustentada i m’atreveixo a dir, poc documentada. Simplificant: la natura és el nostre enemic, l’enemic de Déu, l’anticrist. I, per extensió, les seves accions malignes ens recorden les nostres i, en concret, les de la dona. I hem arribat al quid de la qüestió, al que hauria de tenir més “xixa”, però que en realitat és queda en algunes fuetades (ben dures, per cert) i en l’impacte d’unes escenes, al meu entendre, excessivament explícites. Escenes repugnants. Si d’una cosa m’ha servit veure la pel•lícula, això sí, és per aprendre el concepte de Ginocidi i ja avanço que, si algú la vol veure, el diàleg en què apareix aquesta paraula és clau per entendre-la.
En resum, si algú vol passar una mala estona mirant aquesta repugnància que el Lars Von Trier va cagar per sortir d’una depressió, doncs ja ho sap: cap al cinema! Si no, ja esteu avisats.

Per molts anys

FELIÇ ANIVERSARI TALLADET!

Cinemar

Passar un estiu a Barcelona, no necessàriament significa avorrir-se. El passat divendres vaig anar a Cinemar, un passeig cinèfil en el tradicional vaixell de les Golondrines de Barcelona (pensar que l'últim cop que vaig pujar portava una canya amb un cranc penjat a la punta...)

Deixant de banda records nostàlgics, només dir-vos que l'experiència em va encantar! Totalment recomanable!

L'ambient era de principis del segle passat, utilitzant un projector antic vaig veure pel·lícules de Tom & Jerry, Charles Chaplin i Buster Keaton. Vaig gaudir de les vistes del front marítim barceloní (bé, de les siluetes plenes de llums dels edificis) mentres un pianista ens amenitzava la nit amb música en directe.

Sensacional!

Aquest cap de setmana crec que és l'últim que ho fan, però espero que l'estiu vinent repeteixin.

Per pensar... i somriure

" Afortunades les persones que se'n riuen de si mateixes, ja que mai els hi faltarà motiu de diversió"

Habib Bourguiba

Dinar

Camino sota el Sol d’un calorós dia d’agost. L’asfalt es desenganxa de les entranyes de la ciutat. Sento que el cel cau sobre mi, m’impregna la pell, fa sortir llàgrimes de suor del meu cos. El local és obert i el cambrer em rep amb un somriure tímid. M’assec al lloc de sempre, sola, amb el meu llibre i demano aigua fresca. Aquests fideus d’avui són com els d’ahir, ni massa eixuts ni massa oliosos; m’endinso en la lectura i de tant en tant aixeco el cap. La parella amb el cotxet i el nen petit que plora; aquella dona tan estranya que duu els cabells grisos, que és extremadament prima i ossuda, la pell blanca, com s’hi hagués tirat pols d’arròs i un barret que no es treu en cap moment. Duu els llavis pintats d’un vermell cridaner, escandalós, i parla amb el seu home, a qui no sabria descriure, perquè ella és tan especial que ell resulta mediocre, tristament normal. Giro la vista -no m’agrada que descobreixin la meva curiositat- i miro endavant: hi ha dos homes vestits amb mono blau que parlen de tot i de res; de cop, a un d’ells li sona el mòbil: increïble, però duu la melodia “som i serem”. L’agafa ràpidament, no deixa sonar ni un to, uf, respiro alleujada. Mentre menjo les postres, escolto la conversa de tres senyors grans en qui abans no havia parat atenció. Seuen al meu costat.

Vénen d’un enterrament. Parlen de la mort.

I mentre menjo el gelat i tinc la vista sobre el llibre, els senyors acaben de dinar. S’aixequen i un d’ells em desitja bon profit.

Desitjos

" Si no controlas tus deseos ahora, ellos te controlaran a ti más tarde". Amma

Devenir

Carrer Clot, tarda de dijous 6 d'agost de 2009

Devenir

El cel aranya els edificis, els de colors pàl•lids i mediocres.
Les èpoques de la història romanen, burlesques, impassibles,
El Sol es va ponent i a la pell ens creix una altra arruga.

Soroll de martells a la vorera, trenquen els ossos de l’asfalt, desfan els músculs de les pedres i ens en mostren la sang.

Ttttttrrrrr, tttttrrrrr, tttttrrrrrrrrrr, martelleig constant i que amenaça.

El cel és negre i tràgic, la llum dins les cases forada la negror.
La reixa del balcó em separa de la vida que patrulla la nit.
Nens de colors grocs, verds, negres, juguen al carrer.

Clàxons, crits, cotxes de policia, desfan la fredor de la nit
En un sacseig constant de devenir de motors i fums.

Bip bip bip bip bip bip bip, policies persegueixen lladres al carrer.

El cel que aranya i tràgic, ja no és negre, pesa sobre el cap de la veïna,
que roman, al balcó, asseguda i recolzada, vella, amb mirada d’escriptora.
Quatre homes juguen a bàdminton al carrer.

Olor de curri i de motor, de patates fregides i de Frankfurt; el cel és blau.
La porta del súper és oberta i alguns homes i dones compren formatge i pernil.

Clic clic clic qui cloqui clic clic, sabates contra l’asfalt que van a treballar...

Una revista libanesa que incorpora cossos nus i continguts sexuals irromp al món àrab

Us copio un article de Carine Mansour publicat a El Periódico.

«Esmuny-te darrere de la fulla de parra». La frase es refereix a aquella fulla amb què Adam va cobrir el seu sexe quan va tenir consciència del pecat original (Gènesis). «A les dones, també el seu fal·lus», «Salvem Eros de les urpes de la religió»… Amb aquestes paraules, a més escrites en àrab, la revista libanesa Jasad (Cos), s’atreveix a trencar tabús sexuals, a alliberar les llengües i a obrir les mentalitats. Ho diu amb el seu logo, del qual pengen uns grillons oberts enganxats a la J de Jasad. També amb imatges, com la d’una dona despullada d’un quadro de Klimt, observada a través del forat d’un pany.

Jasad surt cada trimestre des del desembre del 2008. Ja se n’han publicat tres números. Es presenta com una revista «cultural especialitzada en la literatura, les ciències i les arts del cos». La revista «vol dir les coses tal com són», subratlla la seva fundadora, la poeta Iumana Haddad, de 38 anys.Sense pseudònim.

En cada número, una cinquantena d’escriptors i artistes, la majoria àrabs, parlen de temes relacionats amb el cos entre reproduccions artístiques de cossos despullats. Els autors també es despullen, ja que la publicació no permet firmar amb pseudònim.

Al Líban, on el francès i l’anglès són reconegudes com a llengües secundàries, es publiquen una multitud de revistes en aquests idiomes, dirigides a un públic específic. Economia i negocis en anglès, culturals en francès. En canvi, l’àrab és l’idioma del gran públic i no només es llegeix a tot el Líban, sinó també als altres països de la regió. Per això, publicar la revista en àrab va ser el gran repte de Haddad, que és també cap de la secció cultural d’Annahar, el diari libanès més important. A diferència del francès i l’anglès, en àrab, algunes paraules que designen certes parts íntimes del cos o relacionades amb el sexe «estan carregades de tabús», indica. Si el món àrab està vivint avui un període d’obscurantisme, contra la llibertat d’expressió, no va ser així al llarg de la història. Haddad recorda que el cos ha estat sempre un tema central de la poesia oriental i afirma: «La llengua àrab va ser castrada. Va perdre una gran part del seu vocabulari. És injust. S’ha de llegir el que descrivíem fa 1000 anys, en obres com Els contes de les 1001 nits, en la versió no censurada, o El jardí perfumat». Aquest últim manual de literatura eròtica, escrit a Tunísia al segle XV pel xeic Nefzawi, a petició d’un visir que no aconseguia practicar sexe amb les dones del seu harem, està reconegut per ser infinitament més divers i estar més ben escrit que el Kama-sutra.

La repressió idiomàtica va començar durant la dominació otomana. «És una reacció d’autodefensa del món àrab davant la temptació de ser envaït pels valors occidentals, a més del pes de la religió», opina Haddad. El Líban, el país més liberal del món àrab, ha estat el bressol de Jasad. «No hauria pogut néixer en cap altre país àrab», reconeix la poeta.

No obstant, la llibertat sexual al país dels cedres sovint és només una aparença. «Vivim en una esquizofrènia», denuncia Haddad, que afegeix: «Molts joves pretenen ser lliures. Però en realitat són tan tradicionals com els seus pares. Les noies surten i s’ho passen molt bé, però a l’hora de casar-se, es fan cosir l’himen per tornar a ser verges. A més, els nois només es volen casar amb verges. És absurd».Jasad ha suscitat la ira de les autoritats religioses i d’associacions femenines. El Consell Libanès de la Dona va amenaçar de portar l’assumpte als tribunals. Però Jasad se segueix publicant. «No m’interessa que hi hagi unanimitat», afirma Haddad. En el projecte hi va invertir els seus diners.Des de la seva aparició, Jasad ha tingut un èxit que sobrepassa les fronteres libaneses. A més, per esquivar la censura en altres països, Haddad va trobar una solució: enviaments per correu. Curiosament, més de la meitat de les subscripcions es venen al país més rígid i tancat del món àrab: l’Aràbia Saudita

Del fenomen Millenium i de com jo hi he caigut

Ho he de confessar: jo sóc antillibres best-sellers. No me n’he llegit cap dels que tothom ha llegit: ni el Codi da Vinci, ni l’Ombra del Vent, ni Àngels i dimonis, ni cap d’aquests. Sóc contrària a fer el que fa tothom sense plantejar-me per què i més si es tracta d’esmerçar el meu temps lliure en un dels plaers més grans d’aquest món: llegir. Pel que fa a la trilogia de Larsson, quan vaig saber de l’existència de nous llibres que havien causat furor i febres col•lectives, no hi vaig parar ni tan sols atenció: “una bona operació de màrqueting més la mort sobtada del seu autor, ja tenim la fórmula perfecta per a l’èxit”, vaig pensar. I ni tan sols em vaig molestar a esbrinar de què anaven aquestes novel•les. Només sé que arreu on anava, veia persones de totes les edats i colors immerses en la lectura d’aquests llibres en diferents idiomes. Fins i tot a Grècia, me n’he fet un fart i m’escandalitzava de com poder ser tan “borreguils” de llegir el que els altres llegeixen només per allò de fer el que fa el veí, sense pensar-hi gaire. I, sobretot, em faig creus de com podem contribuir que algú es faci tan ric amb els nostres diners, quan segurament altres bons autors ni tan sols han vist recompensada amb elogis la seva feina.
Però ai, las! Vet aquí que ahir vaig anar a veure la pel•li Millenium, la corresponent al primer dels llibres que componen la trilogia de Larsson. La veritat és que hi vaig anar perquè vaig voler, ningú m’hi va obligar, o potser sí i jo no en sóc conscient: no sé què tenia aquell cartell que m’atreia: la sordidesa, el personatge gòtic, els colors foscos... i voilà: des del primer moment que era dins una història de lluita personal per part de personatges que són autèntics, que no es venen, que tenen un jo infranquejable i profund, personatges marginals. Per a mi la clau no és només en la trama de la pel•lícula –la investigació d’un cas d’assassinat- que també ho és, sinó que és en els dos personatges protagonistes, sobretot en el de la noia: una hàquer d’aspecte gòtic amb un passat molt dur, que ha de suportar vexacions, violència i abusos per part de molts... Sense cap mena de dubte, el que transmet ella: la superació d’aquestes situacions dures sense enfonsar-se, la intel•ligència, la seva duresa són elements que fa que el personatge sigui molt atractiu. A més, es tracta d’una sociòpata, que es manté bastant allunyada de les normes de la societat i això, per a mi, és irresistible en una novel•la o pel•lícula ;-) El personatge masculí també és algú que s’enfronta a qui calgui (les grans empreses) per tal de fer justícia. Treballa en una revista d’ideologia esquerrana, a través de la qual ha fet sortir a la llum alguns assumptes que no han agradat a gent poderosa... I, per acabar-ho d’adobar, hi ha contingut polític en la història: el passat nazi d’alguns personatges i la ideologia del personatge masculí, que es deixa entreveure.
En fi, que la història, en si, enganxa i molt! Una altra cosa és tota la polèmica que envolta la trilogia arran de la mort del seu autor. Vegeu-ho aquí. Però, tal com diu l’actriu que fa el paper de Lisbeth Salander, la foto de la qual encapçala aquest post, no crec que al seu autor li hagués agradat tot el que està passant al voltant dels llibres que va escriure.

Vacances sostenibles

Basat amb idees de WWF/Adena publicades a “canal solidario”:

* Maleta: Intentar incloure xampús i gels ecològics , que no contaminen tan les aigues residuals de les dutxes. Evitar els productes “format viatge” ja que s'utilitza massa “embalatge”.

* Tranport: Una manera de contaminar menys a la carretera es reduïr la velocitat del nostre vehicle i no abusar de l'aire acondicionat. Utilitzar el transport públic sempre que sigui possible, o compartir cotxe amb altres persones que tinguin el mateix origen i destí. La carretera acostuma a estar plena de cotxes que circulen amb una o dues persones.

Es pot utilitzar un transport ecològic com la bicicleta pels desplaçaments curts (la pots llogar), o anar caminant. Que a més a més de saludable, és barat i no contamina. Si les distàncies són més llargues, s'hauria d'utilitzar el transpor públic i així també es redueix la contaminació acústica.

* Allotjaments ecològics: Són aquells que utilitzen energia solar, tenen un accés senzill amb transport públic, menjar ecològic i local, reciclen les deixalles, i no estan ubicats en zones de sobrecàrrega hotelera. Com que encara hi ha pocs establiments ecològics el més comú és que acabem en un de convencional. S'ha de recordar que hem de controlar el nostre consum d'aigua (encara que la pagui l'hotel). També es pot minimitzar l'ús de detergents reutilitzant les tovalloles i els llençols.

* Cremes solars ecològiques: Anualment al món deixem anar al mar des de la pell entre 4.000 i 6.000 tones de protector solar, i contaminem l'aigua amb els productes químics que porten les cremes. Un protector ecològic natural és l' Aloe Vera o qualsevol altre que no porti “ paraben, cinnamate, benzofenone i derivats de l'alcanfor.” . Un remei natural pel sol és hidratar-se per dins amb fruites, verdures i molta aigua.

* Platja, boscos...: No deixarem cap tipus de deixalla, i així vigilarem tan l'aspecte de la platja com l'ecosistema.

* Contaminació acústica: El soroll constant pot generar estrés, ansietat, mal de cap...Procurarem no fer sorolls innecesaris i utilitzar poc el cotxe.

* “Souvenirs”: Es recomana no comprar regals fets amb coral, petxines, pells o marfil procedents d'animals en perill d'extinció.

També us pot interessar aquest article.

Simplement estadístiques?

Vull compartir els resultats d'un estudi de mercat de Meetic (portal de contactes d'internet), "Amor y Solter@s en Europa". Es van analitzar els comportaments i les percepcions dels europeus en aspectes relacionats amb l'amor, el sexe, la parella i les costums socials.

La Vanguardia, 07/07/2009 (parts extretes de l'article del diari)

- En virtud de los datos ofrecidos por este estudio, las mujeres españolas y francesas son percibidas como las europeas con mayor iniciativa a la hora de seducir a un hombre.

- Los españoles son considerados como lo más guapos, divertidos y atractivos por un gran número de europeos.

- España destaca por ser uno de los países en los que las relaciones sentimentales duran más o en el que el amor se convierte en el eje principal de nuestras vidas, frente a otros países vecinos. Sin embargo, nuestro país se sitúa a la cola a la hora de repartir los papeles, las tareas y las decisiones de forma igualitaria.

- La percepción general de España es que se sigue situando como uno de los países más románticos de nuestro entorno.

- España, junto a Italia, es uno de los países en los que es más fácil conseguir una cita y, junto a Gran Bretaña, en los que más sencillo es irse a la cama después de conocerse.

- En cuanto al número de relaciones sexuales dentro de una pareja, los europeos piensan que Italia (32%), Francia (28%) y España (20%) son los países en los que la frecuencia del sexo es mayor.

- El estudio también da una valoración de los europeos en sus formas, hábitos y costumbres sociales. De este modo, los italianos(45%) y los españoles (25%) son percibidos como los más atractivos por el resto de los países.

- En cuanto a los mejores vestidos, italianos y franceses llevan la delantera al resto, con un 46% y un 31%, respectivamente. Por otra parte, los alemanes, con un 41%, y los italianos, con un 18%, son concebidos como los más deportistas de toda Europa.

- España es considerada, en un 36% de las ocasiones, como el país en el que mujeres y hombres son más apuestos, seguido de Italia, con un 29%.

- Sin embargo, España no se sitúa como el país más "estiloso" o moderno, categoría en la que Reino Unido y Francia se sitúan a la cabeza.

- Tampoco los españoles son percibidos como uno de los países más cultos, ya que este lugar se reserva para los alemanes (33%) y franceses (27%).

- El área en la que España sí se sitúa como uno de los principales es el del sentido del humor. De este modo, los británicos, con un 29%, y los españoles, con un 26%, son los más divertidos y con mejor sentido del humor.

- En relación con la liberación sexual, los franceses (27%) y los ingleses (21%) son percibidos como los países con una mayor permisividad y libertad sexual.

Para la realización de este estudio, se ha tomado en cuenta la opinión de más de 5.000 personas en cinco países de Europa: Alemania, España, Francia, Italia y Reino Unido.En él se ha querido conocer la imagen que tienen los habitantes de diferentes países acerca de sus vecinos, una percepción que es el resultado de su historia, su sistema de valores, su cultura y el peso de la religión, según Meetic.

Bé, l'opinió de només 5000 persones de tota Europa no crec que sigui gaire "real", però és divertit veure la percepció que tenim d'altres cultures. O quina imatge projectem nosaltres a Europa.

Percepció igual a realitat? Això ja és un altre tema!

Bones iniciatives

Avui he llegit una notícia sorprenent i positiva. Ha obert a Plasencia (Cáceres) un supermercat sense ànim de lucre. Es poden comprar productes un 30% més barats i està enfocat a famílies que entre tots els seus membres no arribin a ser mil·leuristes. A més a més 6 del 7 treballadors tenen disminucions físiques o psíquiques.

La idea va sorgir d'una treballadora social de 62 anys. Ella no volia fer un banc d'aliments, ni regalar menjar, només volia que la gent necessitada pugués comprar amb dignitat. Ha obtingut l'ajuda d'empresaris que o bé li han cedit el local gratuïtament, li han proporcionat productes a preu de cost a punt de vèncer la data de caducitat o li han donat excedents de producció.

Festa Bollywood

Amb globus i pistoles d'aigua...

Reportaje TV Sueca : “Las mentiras de la derecha y la iglesia española sobre Franco “

És un video llarg però mireu-lo fins al final. Espanya és així.. la democracia no s'està portant bé amb tots aquells que varen patir la guerra. Volen fer veure que no ha passat res, i quan tapes la veritat, acaben sortint els resentiments.
No opinaré sobre tota la colla de fatxes que hi ha a l'esglesia pq no val la pena ( no fan res contra els cures-pederastes menys faran pq la veritat surti a la llum).

Noies: és qüestió d'atreviment!

Festa Bollywood d'estiu

Barcelona

Barcelona és grandiosa, petita, esfereïdora, latent, viva, pertorbada, maltractada, resistent, grisa, verda, de colors llampants i també negres. Passejo en bici de punta a punta, recorrent arbres, carrers, gent, mirades i la pell s’impregna de l’olor de la pólvora i del mar a la vegada, tota barrejada. I m’enamoro lentament. M’hi sento arrelada, com mai abans no m’havia passat. Les parets m’atrapen, em fan seva, m’engoleixen. No me’n puc estar, d’estimar-la. Ciutat per a guiris, sí; també ciutat de zones verdes i blaves i de pagar taxes i més i més, però l’estimo. L’estimo com només s’estima una vegada, amb passió, irracionalitat, amb bogeria. La brisa del vespre em continua tocant i miro a la meva dreta: la mirada d’un home atractiu em travessa la ment i imagino sopars màgics al costat del mar.
Ploro quan la veig patir, quan veig cossos que dormen als bancs de fusta del meu carrer, quan la platja és bruta, quan els crits dels veïns li destrossen els timpans, quan les voreres i els edificis són bruts, pestilents; ploro quan ella plora i la pell se m’obre i es fa una ferida dins meu. Però ric quan la veig lluir, quan és plena de vida, quan la veïna truca a la porta i em somriu, quan prenc una orxata a la platja en cinc minuts, quan m’assec a terra en una terrassa a compartir una cervesa, quan veig que hi ha gent que es mou, que intenta canviar les coses, quan vaig al cine i al teatre, quan respiro sobre la sorra una tarda d’agost... I tants altres moments.
Barcelona m’ha vist plorar, riure fins que la panxa m’ha fet mal; m’ha vist pensar, m’ha vist somniar. Té trossos de la meva pell a les parets i petjades a l’asfalt. També he blasfemat, he cridat, l’he maleïda, però tot seguit, l’he abraçada, fort, com només s’abraça algú que estimes.

Transexualitat

Aquest mes ( fins el dia 9 de juliol) es celebra a Barcelona la 14ª mostra internacional de cinema gai i lesbià: Fire!

Aquest dijous vaig assistir a una taula rodona sobre la transexualitat+ peli a Casa Asia. Com sempre una conferència molt interessant. Una de les transexuals es va posar a parlar de la Ley republicana de vagos y maleantes, i del mal que ha fet als homosexuals/ transexuals.
En aquell moment vaig pensar.. s'ha equivocat, estava convençuda que aquesta llei l'havia creada Franco!!! doncs no.. de sobte em va entrar un fort malestar en veure la meva ignorància i una gran desilusió cap a la República.

Franco tan sols es va dedicar a conservar la llei i afegir-li unes quantes coses. Però la cosa no acaba aquí.. creia que amb l'entrada de la democracia s'hauria acabat la història.. però tan sols va passar a tenir un altre nom Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social.
Fins que la van derrogar completament el 1995. Fa quan doncs que som una democràcia?! jo diria que encara no hem arribat a aquest punt.

Tb em va impressionar la intervenció d'una escriptora iraní que ens va recordar que en temps del sah la transexualitat era permesa, ja que el que importa no és el cos, sino l'ànima, pots canviar el teu cos però el que conta és que la teva ànima i la teva fe en Déu segueixin intactes.
Ara bé.. està més ben vist canviar de dona a home.

Parem el maltractament en animals!

Hola noies!

He fet un "copiar i pegar" d'una pàgina web on expliquen els maltractaments que pateixen els animals en els laboratoris, i tot perque els humans estiguem més guapos, fem més bona olor o el terra ens brilli més.

Hi ha tant poca informació! Si mireu els productes que utilitzeu us adonareu que hi ha molta "sang" i patiment al darrera. Jo de moment ja he de canviar de pasta de dents, de colònia i de xampú de cabell, i segur que la llista serà molt llarga. :(


Salvanos


Pese a no estar completamente demostrado que los experimentos animales sean fiables para humanos y aún existiendo otras alternativas. Algunas empresas siguen torturando y matando animales para testar sus productos.



EMPRESAS QUE EXPERIMENTAN CON ANIMALES Y DICEN QUE SEGUIRÁN HACIÉNDOLO: Ace, Acuvue, Airwick, Ajax, Alberto-culver (3M), Ambre Solaire, Antica, Erboristería, Anubis, Ariel, Avéne, Axe, Barbara Gould, Bausch&Lomb, Beauty Control cosmetics Benckiser, Bic, Bien Etre, Binaca, Biotherm, Bristol-Myers, Cacharel, Cadey, Cadonett, Calvin Klein, Carefree, Carter Wallace, Chesebrough-Ponds, Church & Dwight, Ciba-Geigy, Clariol, Clearasil, Clearastick, Clinique, Clorox, Close-up, Colgate, Colgate-Palmolive, Coppertone, Coral Vajillas, Courreges, Cover Girl, Crinos, Cruz Roja (Basilea), Cutex, Denim, Dercos, Dolce & Gabbana, Don Limpio, Douss-Intim, Dove, Eau Jeune, Ecolab, Edge, Elida Gibb, Elililli&Co, Elizabeth Arden, Farbergé (Unilever), Fairy, Fendi, Fidia, Finesse, Garnier, Gemey-Ricils, General Motors, Germaine Monteil, Gillette, Giorgio Armani, Giorgio Beverly Hills, Glassex, Gloria Vanderbilt, Goldys, Guy Laroche, H&S, Hanorah, Harriet Hubbard Ayer, Harpic, Helena Rubinstein, Heléne Curtis, Hill's Pet, Hoffman-Laroche, Hugo Boss, Impulso, Isdin, Hacques Fath, Johnson & Johnson, Johnson Wax, Juvena, Karl Lagerfeld, Kik, Kimberly-Clark, Kleenex, Klorane, La Biostique, Laboratorios Esteve, Laguerfeld (Unilever), Lancaster, Laura Biagiotti, Lenor, L'oreal, Lux (Unilever), Maurice Messegue, Max Factor, Mennen, Mixa, Mum, N.A.S.A., Marta, Natural Glow, Nenuco, Netol, Neutro Balance, Neutrogena, Nina Ricci, O.B.A.O., O'Cedar, Oil of Olay, Old Spice, Olga Tschenowa, Orlane, Palmolive, Paloma Picasso, Pantene, Pato WC, Patrick's, Phas, Physicians Formula Cosmetics, Piaubert, Pierre Balmain, Pierre Fabre, Piz Buin, Playtex, Pond's, Post-it, Procter & Gamble, Profiden, Pronto, Raid, Ralf Lauren, Ray-Ban, Reckitt & Colman, Rexona, Roc, Sandoz, Scad, Schwartzkopf, Scotch Britte, Scott (papel), Sensodyne, Shiseido, Shishido, Signal, Sisley, SmithKline Beecham, Squibb, Studio Line, Super Ween, Tacto, Tampones OB, Timotei, Tode, Vaseline, Vasenol, Veet, Vichy, Vicks, Vidal Sassoon, Vividop, Wizard, Woolite, Xampa, Ives Saint Laurent.



EMPRESAS QUE NO EXPERIMENTAN EN ANIMALES PERO NO ESPECIFICAN SI PRUEBAN LOS INGREDIENTES DE SUS PRODUCTOS: Almacabio, Amico, Amway, Anais Anais, Auroniska, Ayurveda, Beauty Shop, Biokosma, Biolavo (Argital), Casa Verde (no toda la gama), Charles of the Ritz, Cereal's, Clarins, Conlei, Grabtree&Evelyn, Creighton's Naturally, Dr. Grandel, Drakkar Noir, Decleor, Dorotea, Ecocosmesi, Ecoland, Ecolav, Ecoshop, Ecover, Epilady, Extracta, Guerlain, g&g del Dr. Ferraro, Gerda Spilemann, Hafner, Hanida, Heliotrop, Himalaya, Indra, Inect, Juliette Alysqye, Kneipp, Laboratorio Montalbo, L'herbolatorio, Lancome, Linea Avi, Linea Vita, Mary Kay, May Belline, Meta, Note di Viaggio, Onda, Paul Michell, Paul Pender's, Phisis Rapunzel, Promesse Darmonia, Saposan, Selerbe, Shaklee, Societa del Karite, Speccihiasol, Stanhome, Swiss Balance, Vegetal Progress, Vicco, Yves Rocher.



EMPRESAS QUE NO EXPERIMENTAN EN ANIMALES: Aaopri, A.B.B.A., Abracadabra, Adrien Arpel, Advenced Research labs., Alexandra Avery/Purely Natural Body Care, Almay, Aloe Créme Lab., Aloe Up, Aloe Vera of America, Amberwood, Animal Love Us, Arman, Aveda, Banan Republic, Basically Natural, Beauty Wihtout Cruelty, Benckiser Consumer Products, Biocop, Bionatur, Body Shop, Bronson Pharmaceuticals, Compasion Matters, Compasionate Consumer, Coty inc., Creighton, D'ayamons, Donna Karan Beauty Company, Don't Be Cruel, Duracell, Ecodent, Eucerin, Eugene, Exclamation, Farmatint, For Pet's Sake Enterprises, Gandiva Honesty Cosmetics, Gal Geniol, Giurá Tort Cosmetics, Gucci, H2o 2001, Herbal, Berbes de Mol, Jeanne Gatineau, Joop, La Praire, Lanofil, Lapo Line, L'Erbolario, Lida, Lina Bocardi, Linda Nicolau, Logona, M.A.C., Natural Organics, Natural Body, Nature Beauty House, Néctar, Nivea, O Boticario, Oriflame, Pet Connection, PETA Choice, PetGuard, Pets'n People, Pharmagene, Phytocosm, Pilot, Pinaud, Prescriptives, Productos Jenny, Profesional Choice Hair Pds., Sebastian, Siddha, St. Ives, Stanley Home, Super Nature Cruelty Free, Taller de Alquimia, Ultima II, Ultra Glow, Victoria's Secret, Vita Verde.



EMPRESAS ADHERIDAS AL INTERNATIONAL STANDARD OF NOT TESTED ON ANIMALS: Amyris, Animal Shield, Apsara Vital, Aramis, Argiletz, Aura-soma Products Itd., Auromere, Badgequo Ltd, Barry M Cosmetics, Baudelaire, Beauty Trougth Herbs, Beauty Works, Beautycology, Bio-D Company, Bioforce GmbH, Biokosma AG, BioPac inc., Biorganics, Body Centre, Body Reform, Body Shop International, Bronza Sensual, Calder Valley Soap Company Ltd, Clare Maxwell Hudson, Clemon Color my Image, Colourflair Studios, Comfrey Vertriebs, Cosmonaturel, Crearome, Dome Cosmetics, Echo Essential Oils, Elizabeth Peter, Elizabeth Van Buren Aromatherapy, Escential Botanicals, Essential Oil Company, Faith In Nature, Fleur Aromathepay, Forever New International, Frische Kosmetik, Green Things, Hair Workshop, Hakaverk W Scholtz, Hans-Joaquin Brandl, Harmie Verte, Helga Fritz, Hemp Collective, Herbal Products & Development, Herbes Savantes, High Energy Hair Products, Hollytrees, Honesty Cosmetics, Island Dog Cosmetics, Jacques G Paltz, Kent Cosmetics, Kiss My Face, Klippoteket, Kobashi, La Florina, L'Anza, L'Artisan Savonnier, Laurea Paige Cosmetics, Lerutan Levdal Inc., Lise Du Castelet, Little Forest, Little Green Shop, L'Occitane, Lothian Herbs, Louis Widmer AG, Make Up International, Marie M., Maxim Marketing, Meadowsweet, Mon Deconatur, Mon Verd, Montagne Jeunesse, Naturkosmetik, Nectar Beauty Shops, Network Management, Norfolk Lavender, Ortagardens Naturkosmetik, Pamela Stevens, Penhaligon's, Perfumer's Guild, Perovit-Etol-Werk, Phitoceane, Phytomer, Poppy Seeds, Provida Kosmetik, Pur Air, Pure Fantasy Cosmetics, Pure Plant Quinessence Aromatherapy, Rahcel Perry, Ronson Home Shopping, Sacred Blends, Shirley Price Aromatherapy, Soap Opera, Sternhof Vital-Kormetic, Sukar, Tapir, Terra Natura 100% Natur, Tesco Stores, Togal Werk, Toms of Maine, Urban Decay, Vegan Verde, Vegana Naturkraft, Wlwda, Your Body.

Ejemplos de empresas maltratadoras

Procter & Gamble (P&G) es una multinacional estadounidense de bienes de consumo. Todos sus productos son testados en animales.

Estos son algunos de los experimentos que la empresa realiza:



* Test de Draize (Consiste en verter sustancias diversas -cosméticos, blanqueador de ropa, champú, tinta, detergentes, abrillantadores de suelos,...- en los ojos de animales no humanos para ver los resultados que se producen).



* Test DL50 (Se le fuerza a ingerir la sustancia mediante una sonda hasta el estómago -lo que a veces produce la muerte por perforación-, por un orificio practicado en el cuello, por vía subcutánea, intravenosa, mezclada con la comida, por inhalación, o por vía rectal o vaginal).



* Toxicidad Dermal (Conejos, conejillos de Indias, ratones y cerdos son afeitados -en ocasiones incluso es raída la piel- y se vierten las sustancias sobre su piel).



* Toxicidad Oral (Obligan a los animales en el laboratorio a ingerir productos, muchos de ellos no comestibles como el carmín de labios y el papel, aunque muy a menudo las víctimas de estos experimentos no se comen la sustancia si simplemente se pone en su comida, por lo que los experimentadores se la introducen a la fuerza por la boca o a través de un tubo por la garganta).



* Estudios de Inmersión (Los animales no humanos son introducidos -lógicamente en contra de su voluntad- en bidones de sustancias diluidas, para probar la posibilidad de respirar dentro del agua.).* Estudios de Inyección (Se inyecta directamente en el animal no humano el producto a probar tanto bajo la piel, los músculos o en un órgano interno).



* Estudios de Inhalación (Se introduce a los animales en cámaras estancas o se les ponen bozales que les fuerzan a respirar pulverizadores, gases y vapores.).



Todos estos experimentos tienen alternativas efectivas y mucho más eficaces que certifican la calidad de los productos, P&G se niega a llevarlos a cabo aún sabiendo que los experimentos en animales no son fiables en humanos.


Marcas de P&G

* Desodorantes: Old Spice , Secret , Sure, Mum

* Pañales y productos para bebé: Baby Fresh. Kid fresh, Luvs , Pampers , Wash a bye baby

* Comida y bebida: Eagle Snacks, café Folgers, Hawaiian Punch, Jif, Millstone Coffee, Olean/Olestra, Pringles, Puritan oil, Sunny Delight, Tender leaf tea.

* Perfumes: Britney Spears , Christina Aguilera , Giorgio, Hugo Boss, Laura Biagiotti, Old spice, Red, Venezia, Wings, Lacoste , Gucci

* Cuidado del cabello: Head & Shoulders (H&S), Ivory, Pantene , Pert, Physique, Prell, Vidal Sasson, Clairol, Wella

* Higiene femenina: Always, Tampax, Attends

* Lavandería y limpieza: Biz, Bold, Bounce, Cascade, Cheer, Cinch, Comet, Dash, Dawn, Downy, Era, Ivory, Joy, Don Limpio, Tide (Ace en latinoamérica), Ariel, Salvo, Rápido, Magia Blanca. En Argentina Magistral, Cierto y Vencedor

* Medicinas: DayQuil, Metamucil, NyQuil, Pepto Bismol, Percogesic, Therma Care, Vicks Vapo Rub* Medicamentos con receta médica: Actisite, Brontex, Dantrium, Didronel, Macrodantin, Ultradol, Zebete, Ziac

* Cuidado de los dientes: Cloraseptic, Crest, Oral-B.

* Papel higiénico: Banner, Bounty, Charmin, Puffs, Royale, Summit, Bess, Tempo

* Jabones: Camay, Coast, Ivory, Safeguard, Zest, Fairy

Productos de belleza: Max Factor, Cover Girl, Oil of Olay ,Rochas

* Alimento para mascotas: Iams y Eukanuba

¿SON FIABLES PARA LOS HUMANOS LOS EXPERIMENTOS EN ANIMALES NO HUMANOS?¿A alguien en su sano juicio se le ocurriría tomar una medicina para ratas?. Pues bien, la experimentación con animales produce medicinas para ratas que después se nos dan a los humanos, y en unos casos funciona y en otras no. Intentar aplicar los resultados de un experimento con ratones a hombres es como decirnos que no hay diferencias relevantes entre los unos y lo otros. Es verdad que algunos avances importantes de la ciencia se han debido a la experimentación animal, pero hay que dejar claro que no se trata de resultados científicos, sino de juegos de azar... unas veces dan los resultados, esperados y otras veces producen tragedias masivas. Las variables que entran en juego en el desarrollo de una patología incluyen factores ambientales, sociales, y en gran medida individuales, de manera que ante una situación idéntica, los resultados son muy diferentes, cosa que ya sabíamos porque todos conocemos personas ancianas fumadoras que gozan de excelente salud, mientras otras fallecen de cáncer de pulmón en plena juventud. La mayoría de las pruebas consisten en recrear situaciones; las enfermedades que desarrollan los animales en los laboratorios son inoculadas por humanos deliberada y artificialmente a individuos en principio sanos, a pesar de que la dolencia original humana se desarrolló durante décadas en condiciones que nada tienen que ver con los modelos experimentales.Hay una serie de factores por los que no podemos considerar estos experimentos como fiables para los humanos:

1.- Primer factor de error: diferencias entre especies: Determinados animales utilizados para la investigación toleran sustancias nocivas o mortales para el humano, pero mueren o enferman con las que son inofensivas para nosotros.

2.- Segundo factor de error: mantenimiento y sufrimiento de los modelos: Los animales no humanos utilizados en la experimentación no pueden ser modelos fiables debido a las condiciones artificiales, tanto de su mantenimiento y cautiverio, como de las causas provocadas que los llevan a enfermar.

3.- Tercer factor de error: artificialidad: Se intenta contagiar a animales sanos con las enfermedades que los humanos desarrollamos debido a factores genéticos, medioambientales, psicológicos, alimentarios o de comportamiento.

Más Info en http://www.stopexperimentacionanimal.org/ (AQUEST LINK ÉS MOLT INTERESSANT)

Homenatge a Vicenç Ferrer

"Tengo muy claro que ninguna acción buena se pierde en este mundo. En algún lugar quedará para siempre." Esta frase de Vicenç Ferrer que ví recientemente en el Blog Bollywood Sitare se ha grabado en mi corazón con letras doradas.

Su viuda, Ana Ferrer, ha leído otra sentencia bellísima durante la misa celebrada hoy en su honor en la Catedral del Mar de Barcelona "conozco a mi marido, y sé que no tiene ninguna intención de descansar en paz en su lucha aunque haya fallecido".

Te dedico un latido de mi corazón y te doy las gracias por dar una nota de color al mundo. Deseo que tus buenas acciones no desparezcan nunca y sirvan de ejemplo para todos.

Per pensar

"Si te caes siete veces asegúrate de levantarte ocho"

Proverbio chino

Bollywood sitare fa classes de Bollywood amb la Mistri

Bollywood Sitare organitza classes amb la gran ballarina Mistri.

Més info: www.bollywoodsitare.com

El fracàs

Entrevista publicada avui a El Periódico a José Luis Montes.

–¿Què és el fracàs?

–Fracassar és no aconseguir l’objectiu que t’has proposat.

–També és una sensació.

–Exacte, perquè hi ha un altre fracàs: no fixar bé l’objectiu vital i, malgrat aconseguir el que et proposaves, estar fracassant.

–¿...?

–Hi ha molta gent que en la seva vida sent que està fracassant, malgrat que els signes externs diguin que està aconseguint l’èxit: la corbata, el rellotge, el cotxe, el lloc d’estiueig, el col·legi on van els nens... Externament són signes d’èxit, però aquestes persones no són felices i persegueixen cada vegada més aquest èxit extern per tapar que estan fracassant com a persones.

–¿Com es fixa, segons vostè, l’objectiu vital?

–De la manera més fàcil i a la vegada més difícil: mirant dins teu. Les preguntes són a fora, però les respostes són a dins.

–¿El fracàs és una fortuna?

–El fracàs es converteix en fortuna sempre que en puguis treure alguna cosa positiva. Els fracassos et mostren allò que els èxits t’oculten. El fracàs et posa davant d’un mirall, de la realitat. Si no defuges mirar-te en aquest mirall –i el fracàs és un mirall tremendament fidedigne de cada un de nosaltres, de les nostres carències i desitjos verdaders–, si tens la valentia de mirar aquell altre jo que t’està mostrant el fracàs, llavors has tingut la fortuna de fracassar.

–¿La fortuna de rebre un cop dur, per exemple?

–Si estàs cavalcant damunt del tigre cap a aquest èxit, però no t’estàs sentint feliç i fracasses, tens la sort que aquest tigre ha xocat contra una paret. Aquest moment és una gran oportunitat per preguntar-me si he de tornar a pujar a sobre d’aquest tigre i continuar cavalcant cap on no vull anar. O si, ja que m’he fotut una pinya, decideixo encaminar-me cap a un altre lloc, sense el tigre.

–Parla molt de marques com a símbol d’èxit.

–És que no hem evolucionat gaire des que vivíem a les cavernes. El que diferenciava un home d’un altre eren els ullals que portava penjats al coll, els seus músculs i altres signes externs de la fortalesa que tenia per ser capaç de mantenir la seva part de la tribu. Avui no portem ullals al coll, però pesen les marques, els cotxes, les corbates i els rellotges. L’esclavitud està més present en aquest segle que en anteriors.

–¿No exagera?

–L’única diferència és que els esclaus d’avui dia, en lloc de portar una fulla per tapar-se les vergonyes, porten roba cara, 2.000 quilos de ferro en forma de cotxe o una corbata al coll. L’únic que ha canviat és la mida del ferro que els encadena.

–És un muntanyenc experimentat. ¿Què ha pogut aprendre de la muntanya?

–Pujar muntanyes és una metàfora de la vida. T’ensenya que la pujada, que aparentment pot semblar molt dura, a vegades no és res en comparació amb la baixada. De fet, hi ha quatre vegades més morts a l’hora de baixar cims que en el moment de pujar-hi. És necessària la preparació i ser conscient de les teves capacitats.

–¿Què més ha après?

–El que, per una altra part, m’han llegat els meus pares: entendre que les coses s’aconsegueixen amb esforç. Quan en la vida et trobes en una cruïlla de camins i tens l’opció del camí fàcil o difícil, gairebé a cegues pots intuir que el camí difícil és el correcte.

–¡Ja són ganes, escalar la muntanya pel camí més difícil!

–Normalment, quan a la muntanya esculls el camí fàcil, trobes un abisme, neu o un despreniment. Es tracta d’escollir la part més incòmoda, però que a l’hora de la veritat és també la més segura. En la vida, les coses s’aconsegueixen amb esforç i, quan has d’escollir entre el que és correcte i el que és còmode, normalment, per ser coherent amb els teus valors i la teva ètica, has d’escollir el camí de l’esforç, el camí difícil.

–A curt termini, et porta a sentir-te molt més còmode amb tu mateix.

–Per tant, estàs més a prop de la felicitat. I l’altre, és a dir, el camí fàcil, et porta a la insatisfacció permanent. El camí difícil et permet entrenar-te, entrenar el múscul de la teva essència.

–¿Què li diria a un lector que se senti fracassat i que no tingui ganes d’aixecar-se?

–Li faria una abraçada, per transmetre-li la meva energia i sentiment, i li diria que la vida consisteix a aixecar-se i seguir endavant. Viure no és una tasca fàcil, perquè es tracta d’un camí d’autosuperació personal, i aquest camí consisteix a fer passos, caure, aixecar-se. Si al caure i aixecar-te aprens, llavors cauràs menys vegades. Però si al caure i aixecar-te no aprens, tornaràs a caure al mateix lloc i no avançaràs ni un pas

Jodhaa Akbar, obra mestra

Will power

Per pensar...

"Si juzgas a los demás no podrás quererlos"

The sexiest indian man alive (sorry SRK)

Festa Bollywood de Bollywood Sitare